1. INTRODUCCIÓ
La pressió intraabdominal (PIA) és una constant que es pot monitorar en UCI de forma programada i senzilla, indicant-nos la pressió a què està sotmesa la cavitat abdominal.
En condicions normals pressió existent dins de la cavitat abdominal (PIA), és igual a l'atmosfèrica, és a dir 0.
La hipertensió intraabdominal es defineix com l'increment de la pressió dins de la cavitat abdominal per sobre de 10 mmHg.
L'augment d'aquesta pressió té efectes adversos importants, podent produir una síndrome compartimental abdominal el qual es defineix com la disfunció renal, cerebral, pulmonar, cardiovascular i esplènica, secundària a l'increment en la pressió intraabdominal que es manifesta per hipoperfusió generalitzada.
2. GRAUS DE PIA
● GRAU I: PIA entre 12-15 mmHg: No hi ha canvis significatius excepte períodes curts de pH àcid a la mucosa de l'intestí.
● GRAU II: PIA entre 16-20 mmHg: Augment en el pic de pressió inspiratòria màxim.
● GRAU III: PIA entre 20-25 mmHg: Hipercàpnia, disminució de la compliance pulmonar, oligúria.
● GRAU IV: PIA major de 25 mmHg: Hipercàpnia, disminució de la compliance pulmonar, oligúria.
Com més gran sigui el grau d'hipertensió intraabdominal, més greu serà la disfunció associada.
Factors de risc que influeixen en el desenvolupament d’HIPERTENSIÓ INTRAABDOMINAL / SÍNDROME COMPATRIMENTAL ABDOMINAL:
● Pancreatitis.
● Peritonitis.
● Abscessos intraabdominals.
● Oclusió intestinal.
● Ili paralític.
● Gastroparèsia.
● Neumoperitoneu.
● Hemoperitoneu.
● Hemo-retroperitoneu.
● Cirurgia: laparoscòpica, abdominal-toràcica.
● Ascites.
● Disfunció hepàtica.
● Diàlisi peritoneal.
● Acidosi (pH <7,2).
● Xoc.
● Hipotèrmia (Temperatura <33ºC).
● Sèpsia.
● Grans cremats.
● Traumatisme abdominal.
● Ressuscitació massiva amb líquids (més de 5 litres en 24 hores).
● Politransfusiones (més de 10 concentrats en 24 hores).
● Coagulopaties.
● Ventilació mecànica.
● Decúbit pron.
● Obesitat.
3. MESURA DE LA PIA
El seu monitoratge es pot fer a través de mètodes DIRECTES o INDIRECTES:
1. MÈTODES DIRECTES:
S'utilitzen cànules metàl·liques, agulles d'ampli calibre i catèters peritoneals, els quals s'insereixen dins de la cavitat abdominal connectats a un manòmetre de solució aquosa isotònica de SF 0,9%, similar a com es realitza la PVC, o un transductor electrònic.
En cirurgia laparoscòpia l’insuflador de CO₂ manté un monitoratge automàtic continu de la PIA.
2. MÈTODES INDIRECTES:
● Mesura a través d'un catèter a la vena cava inferior mitjançant punció femoral.
● Mesura de la pressió gàstrica: es realitza a través d'una sonda gàstrica. Tot i que no invasiva i sense efectes col·laterals, és poc pràctica, ja que es requereixen grans volums d'aigua, atès que aquesta es fuga a través del pílor; per tant aquesta tècnica no s'empra habitualment. La pressió intragàstrica s'aproxima a la pressió mesurada a la bufeta urinària.
● Mesura de la pressió intravesical: es realitza a través d'una sonda vesical. És la tècnica més emprada, ja que la majoria dels pacients greus ingressats en aquestes unitats són portadors de sonda vesical per monitoratge de diüresi i control del balanç hidro-electrolític. És la tècnica d'elecció atès que és poc invasiva, no té efectes indesitjables i pot monitorar la pressió intraabdominal de manera contínua o intermitent.
3.1. Mesura PIA mitjançant sonda vesical
El pacient haurà d'estar amb sondatge vesical o realitzar-li un. Es connectarà a la sonda vesical un sistema tancat basat en la llei de vasos comunicants (UnoMeter TM Abdo-Pressure TM) amb un sistema de mesurament i recollida d'orina que el seu extrem oposat consta d'un tub calibrat en mmHg juntament amb una vàlvula d'aire antibacteriana necessària per al mesurament de la PIA.
El resultat de la pressió intraabdominal es recull en cm de H₂O i es converteix en mm de Hg mitjançant una senzilla operació matemàtica (multiplicant per 1,36).
Per al correcte funcionament de sistema es connecta i es mesura la pressió seguint aquests passos:
● En primer lloc, clampar la pinça de la vàlvula d'aire (pinça vermella).
● Connectar el sistema a la sonda vesical del pacient i al recol·lector d'orina.
● Pinçar la sonda vesical durant la purga i introduir 20 cm de sèrum fisiològic o aigua estèril en el sistema la primera vegada que és col·locat, o en cas d’oligúria. Si es realitza el purgat d'aquesta manera i no amb la pròpia micció del pacient, s'ha de tenir en compte en el mesurament d'orina dels 20 cm de sèrum introduïts per ser descomptats.
● Per al mesurament s'ha de posar el llit en posició horitzontal (0º d'inclinació) i al pacient en decúbit supí.
● Localitzar el punt perpendicular entre la símfisi de pubis i la línia mitjana axil·lar. És recomanable marcar-lo com a referència per prendre posteriors mesuraments en el mateix punt i així disminuir la possibilitat d'obtenir dades errònies. Un cop marcat aquest punt, s'ha d'elevar el tub calibrat i fer coincidir amb el seu valor "0 mmHg".
● Un cop col·locat en posició perpendicular al pacient es “desclampa” la pinça de la vàlvula d'aire permetent així l'entrada d'aire i el posterior canvi de pressions entre l'atmosfèrica externa i l'abdominal interna.
Imatge 11. Equip sistema UnoMeterTM
BIBLIOGRAFIA
- Almela A, Millán J, Alonso JL, García P. Monitorización hemodinámica no invasiva o mínimamente invasiva en el paciente crítico en los servicios de urgencias y emergencias. Emergencias 2015; 27: 1-10.
- Mateu ML, Ferrándiz A, Gruartmoner G, Mesquida J, Sabatier C, Poveda Y, et al. Técnicas disponibles de monitorización hemodinámica. Ventajas y limitaciones. Med Intensiva. 2012; 20:434-44.
- Molina Pacheco F., Palacio Marco ME. Pulsioximetría. Rev. Rol de Enfermería 2002; 25 (11): 780-784.
- García X, Mateu L, Maynar J, Mercadal J, Ochagavía A, Ferrandiz A, et al. Estimación del gasto cardíaco. Utilidad en la práctica clínica. Monitorización disponible invasiva y no invasiva. Med Intensiva. 2011; 35:5552-61.
- Morgan GE, Mikhail M S. Dispositivos para la vigilancia del paciente. Anestesiología clínica 2002; 91-130.
- Calderón de la Barca J. M, Jiménez L, Durán M. Gasometría arterial y pulsioximetría. Medicina de Urgencias y Emergencias de L. Jiménez Murillo 2004; 58-63.
- Gallego JM, Soliveres J. Cuidados Críticos. CECOVA 2002; 167-178.
- Caturla J. Monitorización del paciente grave. Sociedad Española de Medicina Intensiva y Unidades Coronarias. IDEPSA 1995; 115-152.
- Ochagavia et al. Monitorización hemodinámica en el paciente crítico. Recomendaciones del Grupo de Trabajo de Cuidados Intensivos Cardiológicos y RCP de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades Coronarias. Med Intensiva. 2014; 38(3): 154-169.
- Rello L, Alonso S. ABC Medicina Intensiva. Edika Med. 2000.
- Torrado H, Angeles R, Sandiumenge A. Uso de relajantes musculares en Medicina Intensiva. Ed Ergon. 2004.
- Mesquida J, Borrat X, Lorente JA, Masip J, Baigorri F. Objetivos de la reanimación hemodinámica. Med Intensiva 2011; 35:499-508.
- Nicolas JM, Ruiz J, Jimenez X, Net A. Enfermo crítico y emergencias. Elservier. 2011.
- Rello J, Alonso S, Rodríguez A. Medicina Intensiva. Ed Silva. 2005
- Blanco López JL. Definición y clasificación de las úlceras por presión. El Peu 2003; 23(4):194-198.